Com sempre, un encontre d'emocions persistents, velles memòries i renovades expectatives. El temps passa, però déu-n'hi-do dels temps que ens va tocar passar, on la música dels Quilapayún era paissatge comú. I ara, ves per on, encara ho és.
Fent memòria, recordem el passatge de 'Recitado y cueca autobiográfica' que deia '... Y en Catalunya, tocando El Pueblo Unido quedé sin uñas'
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada